22.5.20

Haikais de la Ausencia


La bellesa de la noche
sin tu cuerpo
es desierto insuperable.

***

Animales salvajes
Piel a piel
Cáscaras de árboles milenarias

***

El aire fresco de la noche
es alivio en mis sueños,
infinitos anhelo ardientes.

***

Busco palabras,
encuentros, sorpresas.
Vacíos de tus besos.

***

Una línea de palabras
Tus dedos que acarician
Me siento un libro abierto

5.5.20

Día rojo

Palabras magnéticas de un fin de tarde
Yo te miro y somos un pedazo del cielo
Tu boca me decía sueños - no me acuerdo
del número de mi teléfono.
Los niños que juegan en la esquina,
ninguno se acuerda de mí.
Veo tus poros, siento la profundidad del fin
Las olas de la mar son la disculpa par el fin
¿Cuánto vale cada duda por ninguna respuesta?
En cuanto me decías que los pájaros también aman
me di cuenta de una mañana de día rojo
Las nubes bajaban por la calle
Y me pregunto sobre una estúpida señal
que me cuente algo sobre tu sonrisa.

23.4.20

Viscosidad


Flujo de agua
Paralelos viscosos
Entre sal y vidrios
Apunto la temperatura
de las noches
Oro, minerales
Alquimia vulgar
Descifrar, mirar: sueños,
cuerpos y voces
El olor da lengua
luego de la lluvia
Hacerte un cumplido
de regalo
Toda satisfacción
en segundos

Vent

Fulles en blanc
Veig el teu sexe
I les meves ganes de ser vent

10.4.20

Haikai de la Nit

La sal
en tu piel
escamas

***

El orígen
de todos
amor, dioses

***

Adonar-se
de l'esdevenir
presència: afecte

***

Explorar los espacios
entre tus lábios
y sentirme líquido

***

Aspirar el aire
caliente del deseo
sin reticencias...

9.4.20

Entrelíneas

Dejar espacios entre líneas,
o mejor, al final de un párafo,
de una sentencia - de un suspiro;
el silencio es parte inexorable
de las plantas, minerales, flores, aire.
Es contenido de piel y toque,
de los que se quieren y se besan,
cuando la pasión quema y es urgente.

(Esperaba, un pañuelo sobre la mesa,
la noche no se definía, había música
- y voces y perfumes -, por algo esperaba.
La certeza de la sencillez era cultivada,
por su vez la fertilidad era ignorada.
Años de observación le afectaban.
Silencio.)

Cuantos misterios en un punto final.
Lecturas y sus ritmos, profundidades,
salidas laterales y comida fría.
Amor y poco hablar significan pasión.

6.4.20

Sábado

Sincronismo del cosmos
Papeles de nubes y espíritus
Durante un día que los escuchamos
Dioses que perdían su inmortalidad
Y la esperanza es música
Entre la inexperiencia nocturna
Y el insomnio fabricado
Se ha desplomado el hielo de la montaña
Era sábado y a nadie se lo interesó

3.4.20

maresia

des del barri llunyà
he sentit l'aire
de la mar, mediterrani,
com si impregnés,
el meu cor,
el meu cos,
amb aquella brisa
del meu rio de janeiro.

barcelona, una barreja
en la meva ànima:
del màgic cerrado
de brasília,
amb la mar que
és riu, montevideo.

26.3.20

ciclo orbital

agua en mis misterios
satélite que nos orbita
olas de emoción
veintinueve días
ciclo, oscuridad y frenesí
me entrego, me seduce
llena y tan nueva

19.3.20

T'amo

He d'expressar-me
per dir-te que t'amo.

T'amo d'una manera única,
així com dir "t'amo"
no existeix en aquesta llengua.
Perquè t'amar significa
llibertat: per crear,
per anar i tornar, per viure.
Ser amb tu és abrir-me a tu
i al món, és anar cap a dins
i descobrir-me en tu
(sense adonar-me'n,
tranquil i reconfortat).

Com si, de cor a cor,
el ritme dels bàtecs
s'equalitzés.

Absència de pressa,
de jutjament, amb cura,
amb passió.

17.3.20

La darrera carta de Manuel Morón: filosofia o crònica d’època?

https://rodolfodelhoyo.cat/
En acabar de llegir el magistral llibre de Rodolfo del Hoyo intitulat “La darrera carta de Manuel Morón”, em vaig preguntar si es tractava d’una obra de reflexió filosòfica o més aviat d’una crònica d’època. A partir d’una trama intricada, que al començament desorienta el lector, l’autor aborda temes espinosos i controvertits des d’un context narratiu que s’ubica a la nostra contemporaneïtat. En aquest sentit, pensar la universalitat i l’arrel temporal d’aquesta obra va ser la clau per trobar la preciositat del seu llibre.

Rodolfo del Hoyo tracta impecablement qüestions paradoxals per a la condició humana. La por, el temps, la venjança en són alguns. Els suscita, en l’obra, a partir d’una sèrie d’esdeveniments al voltant del tràgic personatge: Manuel Morón. Fets que es desenvolupen al territori de Sant Coloma de Gramenet, essent temporalment ubicats a la segona meitat del segle XX. Així que alguns temes contemporanis com la migració, la violència urbana i la injustícia social es fan presents. Amb aquesta doble perspectiva, vaig descobrir que la riquesa del llibre està justament en l’excel·lent articulació del moviment entre les perspectives filosòfica i sociològica, les quals es fonen en el text literari.

Després d’un començament una mica embrollat, la trama acaba d’una manera al·lucinant i la lectura es fa intensa i penetrant fins a l’última pàgina. Si pogués, continuaria a llegir altres mil pàgines d’aquesta literatura. Però l’ofici literari de Rodolfo no és un producte “fast food”. Màgia i bruixeria, en el millor sentit d’aquestes paraules, podrien descriure la cocció lenta de la seva obra. Sí, perquè va trigar dues dècades per estar acabada, des de la concepció fins a l’acabament.

Això només és possible perquè l’art de Rodolfo no s’encaixa en el flux temporal de la nostra època. I justament perquè, utilitzant-se de dilemes humans, ens aporta una crítica subtil i potent a la nostra contemporaneïtat. Crítica d’una època d’acceleració del temps i d’ansietats que posen en dificultat la convivència humana i en perill d’extinció l’ofici xamànic de Rodolfo del Hoyo.

11.3.20

Haikai de la Dissolució

Connectar amb l'infinit
Trencar les barreres de la ment
Rendir-se al cosmos

Caminos del corazón

¿Por dónde va mi corazón?
¿Por cuáles calles de esta ciudad?
¿Por cuáles idiomas de este mundo?

Siento amor por todo y por todas,
respeto a los seres vivos y minerales.
Así como respeto toda expresión de amor
y todas formas de relaciones afectivas.

Amar es acercarse al momento presente
y comprender que casi nada es imprescindible.

La piel, órgano de la pasión.
El toque que echo de menos,
las horas de piel-a-piel.
¿Por cuántos poros he caminado?
Y me hice otro ser. Me perdí,
no sé por dónde va mi corazón.

10.3.20

Mistério do Cosmos

“Não tenho receio de que a humanidade possa se extinguir. Se for assim é porque os desígnios do mistério quiseram”.

Trecho do livro “Disposições Amoráveis”, de Gilberto Gil e Ana de Oliveira

8.3.20

Carnaval

Viernes - me quema por dentro,
un carnaval: siete días
ya se pasaron - sin Él. 

En mi alma, mil tubas, 
mil millones de almas (locas).

Fiebre, una semana. Cinco días 
que matan. De amor. Resucitado, 
desnudo de fantasías, bailo, 
brutalmente bailo: - ¿dónde,
¿dónde?, están mis disfraces?


trayectos

otras dimensiones
no hay que existir 
voy y vuelvo - me habitan
deseos, peleas, desesperos 
luego me digo sí 
- qué soy de lo que vivo?